INSTRUMENTS
PER AL DISSENY DE LES INTERVENCIONS SOCIOEDUCATIVES
La
planificació és un saber tecnològic que serveix per sistematitzar
coneixements i per aproximar-nos ordenadament a les realitats
sobre les quals volem intervenir. Així doncs, inicialment l'associem
a la idea d'organitzar, donar ordre, coordinar, preveure alguna mena
d'acció amb el propòsit d'obtenir algun resultat prèviament fixat
entre moltes possibilitats diverses, tenint en compte els mitjans de
què es disposa i la realitat concreta en que estem ubicats.
Segons
Ander-Egg (1991), la planificació és I'acció que consisteix en
utilitzar un conjunt de procediments mitjançant els quals s'
introdueix una major racionalitat i organització en un conjunt
d'activitats i accions articulades entre elles que, previstes amb
anticipació, tenen el propòsit d'influir en el curs de determinats
aconteixements, per arribar a una situació que es defineix com a
desitjable, mitjançat l'ús eficient de determinats mitjans i
recursos.
Així
doncs, tota planificació és un procés racional i sistemàtic que
implica prendre decisions en quatre línies diferents:
a)
Els objectius a assolir a partir de la detecció de les realitats que
es volen modificar.
b)
Les estratègies per a l'acció i les fases o moments per a
aconseguir els objectius.
e)
Els sistemes de control i retroalimentació per reorientar la tasca.
Ens
trobem sempre que una planificació és un procés de caràcter
dinàmic, que parteix d'una detecció de necessitats i d'unes
previsions que es concreten en plans de treball organitzats i
sistematitzats, que s'orienten cap a una acció de caràcter
projectiu i que mantenen una relació sistèmica amb l'entorn i
també amb un ventall ampli de disciplines que aporten diferents
coneixements per al tractament del problema i per a l'establiment de
criteris clars per a la presa de decisions.
Partirem
de l'acció genèrica d'elaborar un disseny amb l'expressió
«plantejament» i dins d'aquest procés distingirem unes etapes
bàsiques que són el diagnòstic, la planificació, l'aplicació i
l'avaluació. Així doncs, la planificació serà una etapa dins
del plantejament o disseny de les intervencions.
Encara
que resulti de sentit comú, caldrà tenir sempre en compte que les
realitats socials són complexes, ambigües, contradictòries i
incertes, com ho són els comportaments humans. Això fa que les
planificacions socioeducatives també siguin incertes i incompletes,
ja que estan elaborades per persones, adreçades a persones i
aplicades en marcs dinàmics i complexos.
Malgrat
aquests riscs, els contexts socials on ubiquem les planificacions
socioeducatives presenten unes característiques que cal tenir en
compte. Bàsicament, es troben en situacions educatives no
formals, amb els avantatges i inconvenients que això significa.
L'avantatge fonamental és l'absència de marcs normatius rígids
pel que fa al contingut de les intervencions (hi ha recomanacions
o consignes més o menys genèriques en els diferents àmbits de
treball, sovint en forma de projectes marc, que no determinen
excessivament el tipus de treball que es pot realitzar), però aquest
avantatge és, paradoxalment, el seu principal inconvenient, ja que
l'absència de referents clars respecte del contingut de treball
sovint ens porta a l'acceptació de qualsevol intervenció, amparada
sota una pretesa creativitat i, en el pitjor dels casos, a una
justificació dels possibles fracassos dels educands amb l'argument
que la complexitat dels marcs en que s'intervé o de les
característiques dels mateixos destinataris impedeixen obtenir
èxits.
Això
ens porta a considerar que la planificació com a tecnologia és
una necessitat que respon a criteris de rigorositat i eficàcia,
però que cal tractar amb plasticitat perquè no esdevingui una
obsessió i sobretot un destorb.
Així
doncs, l'aproximació a la realitat mitjançant els projectes és una
forma de treball generalitzable a qualsevol disciplina. Des del punt
de vista social i específicament des del món de l' educació,
l'elaboració de projectes o el treball mitjançant projectes té i
ha tingut diferents interpretacions. Bàsicament, distingirem el
que és l'elaboració de projectes per a la intervenció en contexts socials, com l'organització fonamentada d'unes actuacions a partir
d'uns recursos disponibles per intervenir en una realitat social amb
l'objectiu d'aconseguir una millora en les condicions d'aquella
realitat.
La
tipologia de projecte que descriurem es decanta sobretot a
dissenys que tenen un clar component educacional, és a dir, la
intenció de generar canvis en els destinataris amb la creació de contexts que possibiliten desenvolupar habilitats, capacitats o
destreses personals, mitjançant experiències globalitzadores
d'aprenentatge. Ara bé, com veurem més endavant, hi ha
situacions com és el cas de determinats projectes d'acció social
com els projectes de gestió cultural o de creació d'un servei
socioeducatiu que són educacionals per la pròpia definició del
servei i no tant perquè generin uns aprenentatges intencionals
clarament explicitats, la qual cosa els situa en una posició
fronterera respecte dels dissenys socioeducatius en sentit estricte.
A
continuació es descriuen les línies generals per a l'elaboració
d'un projecte d'intervenció socioeducativa (marc teòric,
terminologia bàsica dels projectes d'intervenció i les tasques
bàsiques que configuren cadascuna de les fases del disseny del
projecte).
1.
Emmarcament teòric
La
proposta es basa en un estil de treball inspirat en la
investigació-acció, segons el qual el professional segueix els
quatre punts bàsics del que anomenem l'espiral auto-reflexiva, això
és, planifica la seva actuació, intervé sobre la realitat a partir
del disseny inicial, observa els efectes produïts, els analitza, i
treu conclusions que reverteixen directament sobre la planificació
inicial, de manera que reorienta el procés.
Des
d'aquesta perspectiva els projectes tenen un caràcter dinàmic,
canviant i progressiu, es constitueixen en forma de sistema obert
(Puig, 1987), de manera que mai no estan del tot acabats i sempre
estan sotmesos a una millora o, si més no, a una adequació a les
possibilitats de cada moment.
Es
caracteritzen precisament per l'ajustament del procés
d'intervenció a les exigències dels diferents actors socials que hi
intervenen i la participació activa dels mateixos en les
diferents etapes i tasques de la intervenció.
2.
Aspectes terminològics
Dins
del disseny de projectes, una important font de confusió és la
utilització que es dóna als diferents conceptes que fan referència al procés planificador o plantejament. L'ús indiscriminat de conceptes com ara projecte, programa, activitat, pla, etc., com si
fossin sinònims quan, en realitat, es refereixen a àmbits i moments
d'actuació clarament diferenciats entre ells, només contribueixen a
augmentar la dificultat d'aproximació al destinatari de l'acció
educativa.
Ens
trobem doncs amb la necessitat de descriure els diferents moments o
espais del disseny que permeten fer aquest acostament, de consensuar
una terminologia adient i d'establir una seqüència. La convenció
bàsica més usada (que no són sinònims sinó diferents concrecions
des del moment més abstracte del disseny fins als més immediats)
ens parla del pla, el programa, el projecte i l'activitat.
Un
pla és la unitat de treball més amplia en el conjunt
de les actuacions socials i consisteix en un conjunt organitzat
d'actuacions que tenen per objectiu el desenvolupament d'una àrea
social àmplia. Defineix unes línies estratègiques estructurades de
caràcter global que es preocupen pel tractament integral d'una
problemàtica o conjunt de problemàtiques. La detecció o decisió
de quines temàtiques representen un problema, així com l'
enfocament per tractar-les depenen de les prioritats polítiques que
tinguin vigència en un context històric i social concret i de la
filosofia imperant respecte de la definició i anàlisi del problema,
que es concreta en models de resposta social.
Un
programa és una unitat de treball que serveix
per concretar els diferents plans i que podem definir com un conjunt
organitzat de serveis, activitats i actuacions socioeducatives al
voltant d'una temàtica específica, organitzada en forma de
projectes coordinats entre si que persegueixen els mateixos
objectius. Estableix les prioritats de la intervenció, aïlla i
aprofundeix en estudis tècnics sobre les temàtiques concretes que
cal treballar en unitats més operatives (els projectes), defineix el
marc institucional que serveixen de referència per a les diferents
actuacions i assigna els recursos que caldrà utilitzar.
Un
projecte és la unitat de treball més operativa dins
del procés de planificació i constitueix la baula final dins
d'aquest procés. Podem definir-lo com una empresa planificada que
consisteix en un conjunt d'activitats interrelacionades i coordinades
entre si per assolir uns objectius dins dels límits d'un pressupost
i un període determinats. Dins dels projectes trobem la descripció
d'un servei i freqüentment l'especificació de les actuacions
educatives per assolir els objectius fixats.
Una
activitat és la unitat bàsica de treball i descriu
les accions concretes que s'han de dur a terme per generar un canvi
en els educands. Els diferents moments d'una activitat els anomenarem
tasques.
3.
Les fases per al plantejament de la intervenció
Quan
parlem d'elaboració o disseny de projectes ens estem referint a la
concreció d'una idea en una seqüència ordenada d'actuacions sobre
la realitat. En aquest sentit, cada projecte és una obra única i
irrepetible com a resultat de la combinació d'unes variables
bàsiques que donen un ampli ventall de contexts o situacions
d'intervenció social diferenciades.
Les
fases del procés planificador del projecte:
3.1.El
diagnòstic
Podem
definir el diagnòstic com el reconeixement que es realitza sobre el
terreny prèviament a qualsevol actuació planificada. Ens permet
descobrir els símptomes d'una situació problemàtica i els
possibles camins per al seu posterior tractament.
En
aquesta fase cal veure quina és la situació de partida després de
fer l'anàlisi i l'estudi de la realitat sobre la que s'ha
d'intervenir (un barri, una institució, una població) i
posteriorment cal definir on volem arribar, això és, quin és
l'objectiu del projecte.
Així
doncs, en aquesta fase es recullen dades, s'analitzen, s'agrupen i es
sistematitzen per, posteriorment, definir quin serà el millor pla
d'actuació.
Els
objectius fonamentals del diagnòstic són dos:
• Descriure
la situació real que s'està analitzant per tal d'arribar a
identificar la problemàtica que es vol tractar amb el projecte
(diagnòstic).
• Establir
la temàtica que respon als aspectes fonamentals que considerem que
es poden solucionar, millorar o reduir, una vegada s'han considerat
de manera realista les possibilitats d'intervenció (pronòstic).
3.1.1.
Fase d'observació i descripció
En
aquesta fase es procedeix a la recollida exhaustiva de dades i
informacions per saber com és, allò que hi ha i allò que falta en
la realitat on ens hem ubicat. És una fase purament descriptiva on
no es fan interpretacions ni s'estableixen relacions entre els
elements observats.
Les
fonts d'informació bàsiques per al coneixement de la realitat
procedeixen de tres punts diferents (de l'estudi de la realitat
immediata a partir de les nostres pròpies observacions, dels
criteris dels experts respecte de la problemàtica que volem
treballar a partir de publicacions existents sobre altres estudis i/o
experiències realitzats anteriorment, i finalment de les opinions o
demandes dels propis afectats respecte de que consideren ells com una
necessitat o un problema).
En
línies generals, les tasques principals serien:
a)
Ubicació de la recerca: anàlisi exhaustiva de la socioestructura i
la psicoestructura.
b)
Detecció de les necessitats.
3.1.2.
Fase de descodificació.
Si
la fase anterior es caracteritzava pel seu caràcter quantitatiu,
aquesta fase té un caràcter qualitatiu, ja que es procedeix a
trobar correlacions entre les dades observades. Representa una
descodificació de la realitat i una aproximació a l'establiment de
relació més o menys intuïtiva entre causes generadores, efectes
que provoquen i manifestacions que s'observen.
Aquest
és el primer pas abans de formular hipòtesis de treball.
En
línies generals, les tasques principals serien:
a)
Establiment de les prioritats i delimitació del problema: definir
quines són les necessitats prioritàries a partir de veure la
rellevància, transcendència o gravetat dels diferents problemes i
concretar-ne el que abordarem prioritàriament.
b)
Una vegada s' han establert les prioritats es procedeix a definir el
problema i a escollir les alternatives més viables i factibles per a
la seva solució. Els factors econòmics i la disponibilitat de
recursos solen ser criteris definitius per determinar l' abast del
tractament que es vol donar al problema.
Aquesta
formulació pot realitzar-se en forma d'hipòtesi de treball o
directament en forma de descripció de la proposta de treball. És
important remarcar que poden haver importants diferències entre la
temàtica que s'estudia i la proposta de projecte que realitzem.
3.1.3.
Fase de formulació del projecte.
La
síntesi del diagnòstic es plasma en la definició del projecte.
Aquest és un moment diferent del diagnòstic, però que encara no és
la planificació. És una mena de retrat robot del projecte que volem
realitzar, ja que formula les característiques bàsiques de la
proposta d'intervenció però sense entrar en detall en el seu
desenvolupament.
Els
elements que cal indicar en la definició del projecte són:
Nom
o títol
Pla
o programa a que pertany (si és el cas).
Descripció:
temàtica de que s'ocupa e l projecte, en que consisteix realment i
finalitat que es planteja.
Destinatari:
descripció de les característiques, situació social i
problemàtica del grup diana o conjunt de població a qui s'adreça
la intervenció.
Fonamentació:
definició del problema o conducta principal i argumentació de la
pertinença del tema que es presenta com a projecte per al
tractament d'aquesta situació problemàtica.
Recerca
bibliogràfica i anàlisi d'experiències: argumentació de quins
són els referents teòrics que s'estan emprant i mostra de les
principals experiències que ja existeixen per al tractament del
problema (és a dir, demostrar que la proposta està argumentada).
Objectius
generals: definició de les «aspiracions» o fites que es volen
assolir.
Objectius
terminals: definició dels mínims a partir dels quals es pot
considerar que els objectius generals s'han assolit.
Estratègies
per a l'acció: fases o moments per a l'aplicació o assoliment del
projecte en forma d'una temporalització o pla de treball.
Pressupost
o fonts de finançament.
És
important remarcar que aquests punts sobretot han de servir per donar
una idea clara de la proposta d'intervenció i que és en la fase de
planificació quan es desenvoluparan amb més detall algunes de les
informacions que en la definició del projecte només estan
apuntades.
3.2.
La planificació.
La
planificació
consisteix
en definir
el
pla
d'acció
que
portarem
a terme
per
assolir
uns
objectius
del
projecte
prefixats
a partir
del
diagnòstic
amb la
traducció
d'una
idea inicial
en
forma de pla de treball.
En aquesta fase
cal identificar
quin és
el camí
que
seguirem
per desenvolupar
la intervenció entre
les
diferents
alternatives
possibles
i com
ho hem
de fer
per
assolir
els
objectius,
això
és, quina
és l'organització i el
tipus de
tasques
que es
pensen
realitzar.
Es tracta
en realitat
del
projecte
en si.
Els
objectius fonamentals
de la
planificació
són:
•
Donar
ordre i
racionalitat
a la
intervenció
amb la
descripció
de les
diferent àrees que
cal contemplar
en la
realització
del
projecte.
•
Descriure
el pla
d'acció,
això és,
definir
la
seqüència
d'actuacions
per
a cadascuna
de les
àrees de
treball.
Per
a la
descripció
d'aquesta
fase i
assolir
aquests dos
objectius,
cal
diferenciar
clarament
el que
seran els
aspectes educatius
o pedagògics
del
projecte
dels aspectes
organitzatius
i de
gestió.
Per
garantir
aquest ordre,
bàsicament es
descriuran
tres
grans
àrees: l'emmarcament, la
gestió
i organització
del recurs
i els
aspectes educatius.
3.2.1.
Emmarcament.
En
aquest
apartat
s' inclouen
totes
aquelles
informacions
que
determinen
el marc
on se situa
la
intervenció
i que
determina
les
característiques
de la
gestió i
organització,
així com
dels
aspectes
educatius:
•
Qui
som i quins
principis
educatius
i/o
ideològics inspiren
la tasca que
es vol realitzar
(trets
d'identitat,
models
pedagògics o teòric que
sustenta
la
proposta).
•
Quina
és la
finalitat
de l'espai d'intervenció
que estem
organitzant.
•
On ens
ubiquem
geogràficament.
•
Quines
lleis enquadren
el marc
que estem
creant.
•
Estudi
de la
població
amb que es
vol treballar
i problemàtiques principals
que
presenten.
•
Quins
són els
criteris
bàsics que
emmarquen
la relació
que
mantenim
amb aquesta
població
(si és
assistència voluntària, si
són
interns,
si és
una
institució
total,
si funciona
en alguns
moments
del
dia).
•
Criteris
d'admissió, normatives,
reglaments.
•
Serveis
de l'entorn
amb que
mantenim
relació.
3.2.2.
Aspectes bàsics de la gestió i organització interna.
Aquest
apartat
estarà
dedicat
a ressenyar
tots
aquells
elements
que
garanteixen
l'existència d'un
marc adequat
que possibiliti
realitzar
la tasca educativa.
Entre
d'altres,
cal tenir
en compte:
Aspectes
de
l'organització en general:
•
Estimació
bàsica de
costos.
•Recursos
materials:
equipaments,
infraestructura bàsica, espais
disponibles
(o necessaris),
la gestió
dels
mateixos.
•
Recursos
humans:
personal
necessari, ja
sigui
tècnic (educadors,
psicòleg, pedagog,
metge)
o d'infraestructura i
organització
bàsica (manteniment,
serveis,
secretaria,)
i tipus de
dedicació
(plantilla
fixa,
voluntaris).
•
Distribució
de tasques,
horaris
i funcions.
•
Formes
de
coordinació.
Aspectes
específics
de
l'organització educativa.
•
Distribució
de les
tasques
entre el
col·lectiu de professionals.
•
Organització
dels
espais
i moments
d'intervenció
educativa
en funció
de les
tasques
assignades.
•
Establiment
dlis
criteris
que
defineixen
la dinàmica interna
per
al
desenvolupament
del
projecte:
tipus de
reunions,
funció
de
cadascuna
d'elles
i persones
que hi
participen.
•
Relació
interna
entre els
diferents
professionals
(canal
s de
comunicació)
i mecanismes
per
garantir
el traspàs
d'informació
.
•
Relacions
externes
amb altres
professionals:
quines són,
qui, quan
i en
quins casos es donen.
3.2.3.
Aspectes educatius.
Aquest
apartat
és el
fonamental,
és el
moment
en que
realment
es veu quin
és el
component
educacional
de la
proposta
que s'està presentant.
En funció
d'això,
cal definir
els
nuclis
temàtics que
serveixen
per
desenvolupar-lo
i fer l'aproximació
als
objectius
generals
del
projecte.
Concreció
temàtica
El
primer pas
consisteix
en fer
la concreció
temàtica, aixo
és, la
traducció
dels objectius
en blocs
de treball
organitzats.
Metodologia
El
segon
pas,
consisteix
en definir
la metodologia
de treball
en aquest
projecte.
La
metodologia
és l'element
que fa
d'intermediari
entre
allò que
es pretén aconseguir,
la matèria
o continguts
de treball
i les
activitats
concretes.
Quan
parlem
de metodologia,
hem
de distingir
dos nivells
d'anàlisi prou
diferenciats:
la
metodologia
com a
filosofia o com
a plantejament
global
del treball
educatiu
(que
sobretot
I'indiquem
en els
projectes
i programes)
i la
metodologia
com a
recurs
tècnic o
procediment.
La
metodologia
com a filosofia
o estil educacional
serà el
reflex d'una
concepció
del procés d'ensenyament/aprenentatge
(elements
psicopedagògics) i
de la
dimensió teleològica
que es dóna
a la
intervenció.
Inclou,
inevitablement,
tota
una carrega
d'intencionalitat,
en la
mesura
que la
utilització
d'una
metodologia
o una altra
ja és una
opció que
respon
a una
visió
de l'educand
que volem
anar formant (quines
actituds,
quina
predisposició cap
al treball
i la participació
) i que
possibilita
per ella
mateixa
tot
un seguit
d'aprenentatges.
La
metodologia com el conjunt de
tècniques concretes
que s'
utilitzen per
a la
realització d'activitats.
Des
d'aquest
segon nivell
d'anàlisi, direm que la metodologia especifica
quines són
les diferents tècniques que
volem utilitzar,
així com les
activitats en que
es concretaran. Ens trobem,
doncs, que les tècniques concretes
assumeixin el seu
valor en funció del
context metodològic en que
s'estan
utilitzant i no tant pel valor que
en si mateixes
puguin tenir, és a dir,
només es
mostren útils
quan serveixen
per refermar una metodologia i
un ambient
educacional.
Indicadors
d'avaluació
El
tercer pas consisteix en la
definició dels indicadors
d'avaluació
del projecte. En
aquest punt caldrà
convertir-los en categories observables que
ens permetin
derivar instrument
d'observació
sobre la
bondat global del
projecte.
4.
L'aplicació
La
fase d'aplicació
es caracteritza
pel
fet de
portar a
terme les
tasques
definides
en la
planificació
mitjançant el
desenvolupament
dels
projectes,
els
programes
o les
unitats de
programació.
Els
objectius principals
de
l'aplicació, són:
•
Identificar
els
elements
que
faciliten o dificulten
la implementació
del
projecte
en la
realitat social.
•
Organitzar
les tasques
necessàries per
al
tractament
dels
anteriors elements.
Aquesta fase
té una
importància capital
perquè recull
les actuacions
que l'equip planificador
haurà de
dur a terme
per
garantir
que el seu
projecte
es posi en funcionament.
5.
L'avaluació
L'avaluació
és l'instrument
que ens permet
organitzar la
comparació entre la
situació
prevista inicialment i
la situació real.
Aquesta comparació ens ha
de donar informació del grau
d'assoliment
d'allò que inicialment havíem previst,
així com dels
diferents factors
(o raons) que han possibilitat
o han
dificultat aquest acostament.
L'avaluació
ens ha
de permetre reconèixer
els
errors i
els
encerts
de la intervenció,
els punts
de partida
i arribada,
les
dificultats i els
avantatges
Esdevé un
element
clau ja
que ens
permet
sortir
del procés i
veure'l
des de fora.
Els
objectius de
I'avaluació
són tres:
1.
Revisar
i reorientar
el
desenvolupament
del procés.
2.
Valorar
els
resultats
i obtenir
conclusions.
3.
Identificar
els
elements
que
determinen
les diferencies
entre
allò que
s'esperava
i els
resultats obtinguts.
